Arxiu mensual

A hores d’ara els qui defensem que bona part de la solució als nostres problemes és una Catalunya independent, ja no sabem massa què afegir al reguitzell d’arguments de tota mena que hem anat desgranant aquests darrers anys. La sensació que hi ha un consens més que majoritari a la societat catalana que només amb un estat propi ens en sortirem, ara que l’embestida contra la nostra realitat nacional és més bèstia que mai, es pot apreciar clarament.

Hi ha també la sensació que els partits i les intitucions no han sabut llegir el moment històric i que, si fa no fa, som allà on érem el 10 de juliol d’ara fa dos anys, quan una munió de catalans vam omplir els carrers de Barcelona al crit d’independència. Aleshores tot semblava immediat, però pocs mesos després gairebé res no es va moure. Unes eleccions al Parlament sense sorpreses, certificaven que el principal adversari no és l’estat espanyol sinó la nostra por. 

Malgrat tot, en aquests dos anys hem avançat molt, tot i que la pressa que ens anunciava Heribert Barrera ens pugui fer pensar que no som on volíem. Al meu entendre, hi ha tres factors que han sofert un canvi important des d’aquell 10J i que ens haurien de fer encarar el futur amb optimisme.

D’una banda el suport a una Catalunya independent ha superat el 51% de consens, segons el darrer estudi del CEO. Fa tot just dos anys, ben just arribava al 40%. Hem passat, doncs, a ser la majoria social que tants cops s’ha posat com a excusa per no avançar. És més, aquest 51% és del total dels enquestats, sense l’abstenció el resultat del referèndum d’independència seria del 65% de vots favorables, unes dades que cap de les nacions que en els darrers anys han aconseguit la independència no havien ni somniat dies abans de proclamar al món la seva llibertat. 

Més important, però, que aquesta dada estadística, és la constatació que en aquests dos anys s’han afegit a la defensa d’un estat propi intel·lectuals, polítics i opinadors diversos que no fa tant abogaven per d’altres solucions. La constatació que Espanya només ens accepta en tant que súbdits, ha fet obrir els ulls a molts defensors d’aquella Espanya utòpica de la fraternitat federal. Ja no és només el president Pujol qui s’exclama dia sí, dia també, acceptant la seva derrota personal —en una actitud que l’honora— i alertant que només sobreviurem com a estat d’Europa, sinó que d’altres s’hi han anat afegint: Joan Majó, Montserrat Nebrera, Germà Bel, Manuel Milián, Ernest Maragall, són només alguns dels intel·lectuals i polítics d’aquest país que han recobrat la valentia del pensament lliure. I no parlem ja de la rebel·lió de moltes de les bases de partits: des d’UDC fins al PSC han sorgit veus clares que ens recorden que recuperar els nostres recursos ens evitaria la sagnia econòmica i el drama social que estem vivint.

Finalment hi ha el factor decisiu. Sempre hem dit que és català qui vol ser-ho, qui aposta per fer d’aquest el seu país. Cada vegada més catalans que se senten espanyols (per arrels, per família, per sentiments) han entès que només una Catalunya independent pot garantir un futur digne als seus fills. I han entès també que no els caldrà deixar de sentir-se espanyols, per votar sí a un futur millor. 

Ara vindran temps de mobilització. Hi haurem de ser tots, en aquest esforç final.