Arxiu mensual

La progressiva desaparició del PSC dels àmbits de decisió de la història del nostre país ha tingut moltes anàlisis, totes segurament encertades, que han provat d'explicar per què una formació política que havia estat central al nostre país i que havia acumulat les més altes cotes de poder, s'està desfent com un terròs de sucre.

La victòria del PSOE a l'aparell del partit —mastegada llargament—, han dut la direcció del PSC a caure en errors molt greus que els han fet equivocar l'estratègia política de manera clamorosa. Que Iceta i companyia encara visquin als anys 90 o que vagin triar el 'tonto útil' per dirigir el partit, són algunes de les moltes explicacions a un suïcidi polític amb pocs precedents. També hi deu tenir el seu efecte l'erràtic posicionament oficial davant el moment històric que viu Catalunya i el seu progressiu allunyament de postures si no sobiranistes sí dret-a-decidistes. L'error gravíssim de confondre el que passa a Catalunya amb els posicionaments de Convergència ja els va passar factura llargament. Repetir l'errada de refusar la defensa del sentir majoritari del país per distanciar-se del rival "nacionalista" segur que també ha col·laborat a allunyar-los de la centralitat política. 

Tot això pot explicar l'ensulsiada electoral que ha patit el PSC, però deixeu-me que apunti una altra hipòtesi que potser també hi té el seu pes. L'escàs costum de fer lectures autocentrades de la nostra realitat política i social ens duen, de vegades, a argumentacions massa senzilles que no expliquen, per exemple, els resultats d'ERC al cinturó metropolità. 

L'argument d'Esquerra per justificar el tripartit fou la sobiranització del PSC. És evident que l'intent ha estat un fracàs clamorós, però potser no anaven desencaminats si parlem de l'entorn sociològic que ha votat tradicionalment socialista. Imbuits del prejudici de considerar el cinturó roig espanyolista i, per tant unionista, no ens hem adonat que, potser, a Cornellà o l'Hospitalet i viuen ja catalans —de parla castellana, si voleu— que a l'hora de triar una formació d'esquerra s'han decantat per un partit del país, que parla clar i no els tracta com a ciutadans de segona. 

Potser el que ha passat és que s'ha nacionalitzat l'entorn social del socialisme català. Si fos això, seria històric.

En Tísner, quan li preguntaven per temes d’Espanya, acostumava a dir, amb aquella sornegueria tan seva, que ell no es posava en política estrangera. Tania molt clara una actitud que massa catalans encara avui ens costa d’assumir i que el culebrot reial ha accentuat: no podem maldar perquè ens respectin el dret a decidir les nostres coses i, alhora, voler dir-los als altres com les han de fer, les coses. Què fan els espanyols amb el seu rei és cosa ben bé seva i nosaltres ens ho hauríem de mirar amb respecte i benevolència.

Ara, sí que hi ha certs aspectes que caldria remarcar pel fet que encara “estem” súbdits, que diria l’Albà. Aspectes que ens reforcen el convenciment que això d’Espanya va camí d’un altre 98 però ara sense Unamuno, Machado o Valle-Inclán. No deixa de ser indicatiu del futur que en podem esperar que, mentre nosaltres estem ja en la fase de dibuixar un país nou basat en la veu de la gent, a Espanya enfornen un relleu monàrquic en un tres-i-no-res cuinat a dues mans sense ni qüestionar-se que els ciutadans potser tenien pensada una altra cosa. Ei, només potser, eh!

Per això em sorprèn tant (és un dir) la passió que alguns mitjans catalans hi estan posant en una successió que, com el seu propi nom indica, res no modifica. Precisament la urgència de la maniobra és l’indicador més clar que s’ha fet precisament així perquè res no canviï. Lampedusa en estat pur. Però ves, és ben bé que, mentre alguns mortals neixen amb un pa sota el braç, a cal borbó els n’ha nascut un que, a l’aixella, hi duu una immensa pastanaga. Si som tan ases de tornar a empassar-nos-la ja és cosa nostra. En aquesta versió tan nostrada del fluir de la història, hauríem de començar a entendre que persistir en els errors no ens durà mai a l’encert.

Alguns ja anuncien que la pastanaga vindrà en tren. Ep, i per la tercera via! A mi, què voleu que us digui, tot plegat em recorda més el tren Payà, aquella rampoina que corria més per il·lusió que per una mecànica que fallava més que una escopeta de fira. Ara vindran dies de cants de sirena. Però, com a l’Odissea, només pretenen ofegar aquest gruix de catalans encara un pèl tous.

Caldrà ser pacients i, aferrats al màstil de la nostra llibertat, esperar que amaini. Ítaca ja es dibuixa a l’horitzó.