Arxiu mensual

Novembre 2014

Tot procés d’independència, tant si és personal com nacional, té un seguit de fases que cal anar superant i de les que en depèn l’èxit final del mateix procés. Són fases de les que –i aquí és on rau el neguit– mai no en podem predir la durada. Hi ha un moment, tanmateix, en què el procés, el convenciment, la decisió, són irreversibles.

D’una manera o altra tots hem viscut de prop situacions on quan s’arriba al punt de no retorn, el desenllaç es fa imminent. Sigui la constatació de la defunció d’una relació de parella o sigui la decisió de deixar una feina, hi ha un moment en què es creua la línia i res ja no te’n pot fer desdir. En aquest moment pares d’escoltar els cants de sirena, deixes de pensar en el projecte que has deixat enrere i et concentres en el teu propi camí, en el futur que tens al davant. És el moment de veure’t com el subjecte a tenir en compte.

Ara, a nivell nacional, estem en aquest moment en què acabem de creuar el punt de no retorn, però on encara ens queda una bona part de la nació que ha fet el pas polític però encara no l’ha fet mentalment.

Fa uns quants anys, des d’un artefacte político-filosòfic anomenat equip Criteri, vam intentar reflexionar en el que anomenàrem autocentrament i és aquest concepte el que ara hem de reprendre per donar el pas definitiu com a nació que vol esdevenir Estat. Difícilment farem aquest darrer esforç mentre estiguem pendents de l’opinió, dels insults, de les amenaces que provenen de la metròpoli. Hem de començar a ser conscients de la nostra força imbatible i assumir que tot està en les nostres mans, que ja no importa el que pensin els altres, que ja no ens afecta el que facin des de ponent.
De la mateixa manera que 2,3 milions de catalans van desobeir el Tribunal Constitucional espanyol i allà, com el boxador grogui que ha rebut el mastegot que el tombarà, encara no han entès com ha estat possible, de la mateixa manera hem de començar a fer el nostre propi camí sense fer cas dels qui ens volen fer errar la senda. Com deia fa poc Xavier Xirgu en un magnífic editorial a El Punt-Avui, hem de deixar d’estar pendents de què ens diu Rajoy, de què ens diu Espanya, i exigir als nostres polítics que siguin ells qui ens indiquin el camí a seguir.

I si pot ser autovia, millor, que ja tenim pressa.

22 Novembre 2014

Nosaltres i ells

Ara farà dos anys que vaig perdre la Manela. Va ser una lluita desigual, una lluita que pocs guanyen, una lluita que et deixa aquesta profunda ferida que mai no es tanca. Assistia, impotent, com el maleït càncer l’anava fonent dia a dia com una sentència inapel·lable.

Ara farà dos anys la Manela no arribava als quaranta quilos i, tot i que no va perdre mai aquell somriure tan seu, no tenia forces ni per aixecar-se del sofà on passava el dia, on assaboria cada un dels minuts que ens quedaven plegats. El temps se’ns acabava, n’érem conscients, mentre la malaltia li amarava cadascuna de les cèl·lules, mentre la quimioteràpia s’abraonava sobre els seus ossos malmesos. Però mai no va desesperar. Amb una serenor corprenedora patia per mi, per la filla i pel néts que mai no veuria.

S’acostava el 25N i un dia, de sobte, em diu: “diumenge, vull que em duguis a votar”. Havia lluitat tota la vida per un país millor i, per sobre de tot, lliure. Ni tan sols ara, quan la vida se li esmunyia entre els dits, no pensava defallir. Sabia que el moment era important per avançar cap a la independència del país que tant havia estimat, i no pensava deixar-se vèncer fàcilment.

Aquell diumenge, amb prou feines la vam poder carregar a la cadira de rodes, però va votar. I tant si va votar! Va votar per un futur que sabia que ja no seria el seu. Va votar, fent un esforç titànic, pel nostre futur. Encara, al sortir, ella que no era de fotografies, va voler que n’hi féssim una a la porta del col·legi electoral, com volent deixar constància que només ens en sortirem amb l’esforç i la passió de cadascú de nosaltres. Una fotografia esborronadora que encara no em veig amb cor de tornar a mirar. Un retrat de la dignitat i la coherència. Trenta-quatre dies després se’m moria entre les mans. Però ens deixava el futur. Ella havia lluitat fins el darrer alè per la seva gent, pel país, per la llegua, per la dignitat d’una nació a punt d’alçar-se il·lusionada. Ara era el nostre torn.

Per això aquest diumenge aniré a votar tant sí com no. Per ella i per tanta gent que hem perdut en aquest llarg camí cap a la llibertat. Votarem pels qui un dia van somniar una pàtria plena i lliure. Per l’Ovidi, per l’Estellés, pel Rubianes, pel Pedrolo…

Jo, però, aquest diumenge, votaré per ella.

5 Novembre 2014

Diumenge, jo votaré per ella

Resultats 1 - 2 de 2