Arxiu mensual

Tot i venir d’un Sant Jordi lluminós, no és pas de llibres que us volia parlar avui, sinó de la paulatina tendència, en la nostra política, a substituir l’acció pel relat. Lakoff n’estaria ben orgullós i ara, tots plegats, però sobretot polítics sense política a oferir, ens passem el dia visualitzant elefants de tots colors i mides.

La irrupció d’això que han volgut anomenar ‘nova política’ no ha fet més que demostrar que, de nova, no en té res i que, comptat i debatut, representa un pas més cap a la marquetinització letal del missatge polític. Fixeu-vos que les propostes no cal que siguin noves, només cal que en transmetin el títol i que el ciutadà l’acabi comprant. Per això és tan mal símptoma que la vella demagògia hagi aconseguit vendre’ns l’etiqueta de ‘nova’ de la mateixa manera que ens venen horitzontalitat i assemblearisme mentre exploten fins a la vergonya aliena el cabdillisme més tronat.

Dic això per argumentar la importància, en el moment polític que viu el país, de la lectura que es fa dels esdeveniments. Ja no és transcendent el fet en sí, sinó quina és la lectura que se n’imposa, quina interpretació és la que finalment es dóna per bona. D’aquí la importància extrema del control dels mitjans de comunicació. Hauria existit Podemos sense l’aposta decidida dels poders econòmics espanyols que li han ofert La Sexta tothora? Havia existit Ciudadanos abans que els mateixos poders d’abans s’adonessin que el populisme de Pablo Iglesias se’ls escapava del control fins i tot a ells? No siguem ingenus. La ‘ciutadania’ està sobrevalorada. Per molta brancada que hi veiem, el tronc no té cap base sòlida i tot plegat gira a mercè del vent amb extrema facilitat. No ens podem creure que una societat que té, en general, un índex formatiu escàs, hagi sublimat precisament la finor en l’anàlisi política.

D’aquí que, tot i el que en prediquin, la victòria sobiranista en les properes eleccions municipals és vital per a la salut del procés. Precisament els qui més li discuteixen ara el caràcter de primera volta, seran els qui, en cas que la victòria no sigui aclaparadora, ens martellejaran, dia sí dia també, amb la seva lectura preferida: el procés es desinfla. Només una victòria inapel·lable, un triomf sense ‘lectures’, pot immunitzar el procés. Que ningú no s’hi enganyi.

Els que fa temps que ens belluguem en el moviment independentista, hem hagut de prendre paciència durant anys davant la quasi confidència que ens acostumava a fer gent de tota mena, gairebé un xiuxiueig, tot confesssant-nos que a ells ja els agradaria, això de la independència, però que no podia ser, que mai no ens deixarien. Ei, però que per independentistes, ells. Independentistes d’armari, de fet.

Les consultes, les diades, les vies i les be baixa, l’ANC, el 9N, l’espoli, Espanya i l’eterna cabra que mai no ens falla… tot plegat han aconseguit que la independència sigui vista finalment com una cosa possible, com l’oportunitat històrica que hem esperat durant segles. Tot d’independentistes van anar sortint de l’armari sobiranista on s’arreceraven prudentment i, per primer cop, les enquestes ens ho posaven a tocar dels dits, només calia un darrer esforç, un darrer pas. Un pas, això sí, valent, agosarat, intrèpid. Un pas que havíem de fer units, alegres i combatius, que vaticinà l'Estellés.

Però heus aquí que allò que havia de ser un camí que havíem de fer arraconant interessos, ha esdevingut una olla de grills, l’enèssima expressió de la pussil·lanimitat de bona part de la nostra classe política. Ningú no s’ho explica. Ningú no ho entén. Però mentre en busquem les raons i, ai las, els culpables, els armaris tornen a anar plens, no fos cas que la cabra se’ns emprenyi.

I aquí ens trobem, amb la versió actualitzada del “a mi ja m’agradaria”. Ara que ja tant ens feia si ens deixaven o no, ara que ja havíem decidit que això és cosa nostra, que què s’han cregut aquests, que ja fa massa anys que munyen la mamella, que farem un país millor, un país just, solidari, transparent, net, noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç… Doncs, mira, potser serà que no. Era massa fàcil, tu. Ja va dir aquell que als catalans ens perd l’estètica… i a alguns les ganes de tocar allò que no sona!

Hauríem de tenir clar que només arribarem a la independència amb la unitat del sobiranisme, el nou i el vell, el de dretes i el d’esquerres, el d’aquí de tota la vida i l’acabat d’arribar. La unitat segurament no és la llista única, però tampoc no ho són les excuses per no fer-la. La unitat és generositat, empassar-se el que calgui, estar disposat a perdre-hi per guanyar. La unitat és la força.

A mi, què voleu que us digui, m’agradaria veure-ho.