Via morta
Ja sabem de fa temps que les campanyes electorals, per molt oficioses que siguin, no són pas camp adobat per a les expansions argumentals ni per als aprofundiments intel·lectuals amb què, en bona lògica, les candidatures haurien de provar de seduir-nos. Això, d’un temps ençà, és especialment patent en el bàndol unionista que s’entesta a negar el divorci inevitable advertint la muller, cansada d’aguantar, –i ja em permetran el símil conjugal– amb mil i una desgràcies que li sobrevindran, l’amenaça ell, bàsicament perquè pensa trencar-li les cames tan bon punt guilli de casa. És la versió neocon del “la maté porque era mía”. En aquest cas tant li fa de qui era, l’important és que era ella qui duia el sou a casa. Potser sí que encara queda algun català a qui la por el farà desdir, però tots sabem que el penediment interessat no dura gaire i que, en el fons, un cop presa la decisió, la reconciliació és impossible.
En canvi, sí que m’esperava que els spin doctors i els especialistes en marqueting polític del tercerviisme, aquesta nova espècie sortida de la imaginació desbordada de l’unionisme impotent, haurien polit una mica més l’argumentari. Però en el fons és el mateix argument casernari excepte que, en lloc de trencar-li els ossos, li fan xantage emocional, molt més cruel i feridor.
Tant els uns com els altres saben que la seva és una via morta, però segueixen insultant la intel·ligència dels ciutadans amb les més inversemblants teories: que si una reforma de la Constitución, que si un estat federal, que si un finançament més just, que si el blindatge competencial. Res que no sapiguem, res que no hàgim provat durant anys, res que no entri en contradicció diària amb l’acció política i legislativa de l’Estat espanyol. Res, en el fons, que no es dediquin a desmentir, dia sí dia també, aquells amb qui, teòricament, ens hem de federar tan fraternalment. Per això se’m fa més difícil d’entendre encara el desfici amb què PSC o CSQEP (d’Unió en parlarem un altre dia) s’entesten a defensar la nostra submissió a un estat que impossibilita els canvis socials que diuen defensar. Per què fer un estat nou és pitjor que romadre en un d’autoritari que ens va en contra? Ai del maquinista que sap que és en via morta!
L’única via que porta a algun lloc és la que depèn de nosaltres, la via de construir-nos un estat que defensi els seus ciutadans.