Voleu dir que hem d'anar-hi?
Jo que m’havia cregut de debò que havíem passat pantalla, que la declaració solemne del Parlament significava, com va dir en Joan Tardà, que “s’ens en fot tres a la virolla” el que es cogui a les espanyes, que això de l’autonomisme era mort i enterrat a casa nostra… I ara resulta que no, que a Espanya convoquen unes eleccions al seu parlament i aquí tot són presses, tot corredisses per buscar caps de llista, tot neguits i besamans.
Un, que ja fa temps que practica això de la desconnexió, creia fermament que, si som capaços de plantejar-nos reptes d’una dificultat enorme, una fórmula fàcil de demostrar que ja l’hem començada, la desconnexió, era precisament no presentar-nos aquest 20-D. Però veig que les maquinàries dels partis, els polítics, de carrera o nous, encaren qualsevol procés electoral amb la mateixa lubricitat. En els fons, els partits, són eines de poder que no poden resistir-se a la fatxenderia de marcar territori, de mostrar musculatura. No plantejo un boicot organitzat, quantificable, bel·ligerant. Parlo de no anar-hi, simplement, de la mateixa manera que no anem a les eleccions franceses; de presenciar als seus debats amb la mateixa mandra i displicència amb què escoltem Marine Le Pen.
He sentit tota mena d’arguments per anar a votar, però la majoria m’han semblat improvisats, com volent dir que cal anar a Madrid però sense saber ben bé per què. D’una banda tenim els que s’inclinen per l’èpica i ens anuncien que seran la delegació catalana al país veí, que hi negociaran vés a saber què. Com si un sol partit es pugués atorgar aquesta representativitat. La veritat és que seran l’ase dels cops i que, més enllà d’oferir-nos moments d’humor memorables com els que en Tardà ens té acostumats, no veurem més que la demostració de la insignificància catalana a Espanya. A negociar la independència ja hi enviarem una delegació del Parlament quan s’escaigui. Massa tacticisme i massa poca estratègia!
D’altres m’asseguren que no els podem regalar el “relat”, que si no votem els posem en safata la victòria a Ciudadanos. Potser sí, però trobo que encara serà pitjor que també guanyin tot i haver-hi anat. A veure si ara resultarà que ens fa por el neofalangisme. Tots intuïm que la innocència immaculada de C’s s’esmicolarà al primer pacte de govern, enfangats fins el genoll en la seva pròpia trampa d’una equidistància ideològica impossible.
Faríem bé, doncs, de seguir les sempre sàvies paraules d’en Tísner quan assegurava : “jo, en política estrangera no m’hi poso”. Aquest 20-D no hi tenim res a guanyar i sí molt a predre. Quina necessitat hi ha a contar-nos de nou quan sabem que votarem en clau no catalana, quan n'hi ha que encara basen la seva estratègia en negar la nostra victòria el 27-S. Això sí que és regalar-los el relat!
On haurien d’estar posant tots els esforços, els nostres polítics, és en resoldre l’atzucac en què ens han ficat, que la broma ja cansa. Davant dels reptes que ens hem marcat, la investidura de Mas hauria de ser l’anècdota. Avançar amb força mentre a Espanya estan distrets furgant-se les misèries, ens hagués donat un avantatge indiscutible.
Una mica de seriositat de tots plegats seria d’agrair.