Arxiu mensual

Mai. 2016

Abans no reprengui la voràgine electoral i els mitjans l’emprenguin, encara més, amb les eleccions espanyoles, deixeu-me repetir allò que vaig dir arran del 20D: a Madrid no hi hauríem d’anar a fer res, els catalans.

Molts dels meus amics i la majoria dels meus referents, no hi estan pas d’acord. Em recorden que no hem de perdre mai una oportunitat de votar, que allà on hi hagi una urna hi ha d’haver un català abraonant-s’hi, que si no hi anem la filial catalana de Podemos tornarà a guanyar, que és a Madrid on són els nostres interessos... D’acord, d’acord, ho he entès. Però no em convenç i miraré d’argumentar-ho amb traç gruixut.

Pel que fa a la utilitat, a no ser que la sort ens faci indispensables i hi poguem anar a fer nosa, la nostra presència serà, molt probablement, irrellevant. Uns estaquirots que, amb les gràcies de torn del duet Tardà-Rufián, veuran com ens van laminant la sobirania llei a llei. Si no hi pintem res, doncs, anar-hi representa l’acceptació de la nostra espanyolitat i de la seva legalitat. No havíem quedat que ens n’anàvem? Participar a les eleccion espanyoles representa també centrar el focus en la dinàmica espanyola, en els problemes de l’estat espanyol, en fer-hi propostes. Si marxem, els hem de dir com organitzar-se? La campanya té també d’altres problemes: la impossibilitat d’un treball unitari dels nostres partits independentistes –la confrontació electoral propicia la discrepància pública– i la presència abassegadora als mitjans d’una campanya que no és la nostra. Els catalans hauríem d’estar debatent al voltant de la constitució que regirà la nova república, del full de ruta traçat, dels divuit mesos... En canvi, només parlarem de Rajoy, Iglesias i Sánchez...

Que l’independentisme no es presentés a les eleccions espanyoles donaria un missatge clar al món i als propis catalans: la desconnexió és real, la república que ha de sorgir del mandat del 27S ha començat a caminar.

En lloc d’això, ens autoexigim una nova revàlida. En una mena de xantatge indecent se’ns diu que si no votem donarem la victòria als “comuns”, que l’independentisme ha de guanyar sempre a Catalunya. I jo que els dic: no us hi presenteu i segur que no perdrem unes eleccions que no són les nostres. I els esforços, a dedicar-los a contruir la república.

19 Mai 2016

A Madrid, de visita

Acabo d’arribar d’Escòcia. Volia passar-hi uns dies de desconnexió d’això tan feridor, a hores d’ara, que en diem el procés. La veritat és que no ho faig volgudament, però cada vegada que darrerament m’acosto a Escòcia coïncideixo amb eleccions. Vaig ser-hi pel referèndum, que ells sí que en van fer un, i hi he tornat ara que sembla que l’SNP s’endurà el Parlament de Holyrood amb una facilitat escandalosa.

Sorprèn de les campanyes electorals escoceses la seva nul·la presència al carrer: ni cartells, ni pancartes, ni banderoles. Un descans, la veritat, i la demostració que una altra campanya és possible. Els partits es refien de la seva capacitat de mobilitzar militants i simpatitzants en un intens i inesgotable porta-a-porta. Això no només les fa més barates, les eleccions, sinó més democràtiques. La capacitat dels partits per incidir, per convèncer, no ve donada per la seva força econòmica, sinó per l’empenta de la seva gent. Potser per això l’SNP, que fa uns anys era un Leicester qualsevol, ha arribat a tombar el totpoderós partit Laborista. Molt a aprendre-hi, francament, i una lliçó de realitat per als qui ens volen fer creure que les coses només poden ser com són.

El més paradoxal ha estat, tanmateix, comprovar com la discussió sobre la independència, sobre un segon referèndum, és encara el centre del debat polític. Ens havien promès que el referèndum tancava el tema sobre la sobirania escocesa per una generació sencera i, en canvi, no només la polèmica segueix ben viva, sinó que sembla que avui hi ha força més escocesos disposats a votar a favor de la independència que fa dos anys. Què ha passat? Doncs que els anglesos no són tan bons minyons com ens han fet creure. Van acceptar el referèndum quan era clar que el guanyaven. Quan ja no ho va ser tant, van mentir, amenaçar i atemorir com un PP/PSOE qualsevol. Per sort, en les democràcies avançades, les mentides es paguen. A casa nostra, en canvi, es reciclen. La tercera via, el federalisme, no són res més que el peix-al-cove recautxutat.

Decebuts i enganyats, molts escocesos ja només veuen una sortida al seu neguit nacional, que és també social: la independència. Haurem de passar per l’engany per arribar a la mateixa conclusió?

4 Mai 2016

La paradoxa escocesa

Acabo d’arribar d’Escòcia. Volia passar-hi uns dies de desconnexió d’això tan feridor, a hores d’ara, que en diem el procés. La veritat és que no ho faig volgudament, però cada vegada que darrerament read more..

Resultats 1 - 2 de 2