Arxiu mensual

Hi ha moments històrics en què les ambigüitats polítiques es paguen cares, i si no pregunteu-ho a un PSC que boqueja per no haver entès la transformació social que hem experimentat en els darrers anys. Potser per això –i d’això el PSC també en sap un pou– algunes formacions prefereixen directament la mentida que, segons sembla, en aquest país no té càstig. Si no té pena quan la practiquen els governants, imagineu-vos la impunitat amb què s’hi aboquen aquells partits que no tenen previst governar en un futur immediat. Promeses que són un insult a la intel·ligència campen a cor què vols defensades amb vehemència. Tot per quatre vots. Després ja trobarem com desdir-nos-en. Des del “OTAN, de entrada NO” al “apoyaré”, n’hem vist de tots colors.

Ara li toca el torn als comuns, en ple procés fundacional del que pretén ser la força d’esquerra hegemònica a casa nostra. Saben que no tenen res a pelar si no són capaços d’esgarrapar vots entre les forces limítrofs: PSC, ERC i CUP. I per aconseguir-ho no es deturaran davant nimieses com l’ètica o la honestedat. Per això, la ‘promesa’ de donar suport a un referèndum a casa nostra és l’ham que han llençat tot i esperant que la tradicional innocència catalana els encimbelli amb facilitat. Un nou ‘apoyaré’, vaja.

Però de tant en tant els pot l’inconscient, o vés a saber què, i la poteta els apunta sota la porta. No fa massa el messies lila declarava que, de fet, el referèndum pel que ells advoquen hauria de dur una tercera opció, que ell avançava com “Vol que Catalunya cerqui un encaix constitucional diferent en un model territorial que reculli la realitat plurinacional d’Espanya?”. Si no fos que fa plorar, ni hauria per riure. Aquesta és la proposta de l’Espanya que ens entén? Espanyolisme lampedusià en estat pur.

Ens hem cansat de repetir que qualsevol proposta de referèndum on el que es decideix no depèn de qui vota, és un engany, una burla. Ho sap tothom. Fer la república catalana, depèn de nosaltres. Seguir sent súbdits espanyols, també. Aconseguir una reforma constitucional que implementi “un model territorial que reculli la realitat plurinacional d’Espanya” ja no depèn de nosaltres. És pensament màgic. Ens tornarem a deixar enganyar?

Fa poc llegia, al Vilaweb, una interessantíssima i extensa entrevista a Vicenç Altaió. L’Altaió és un home complex, dens, d’un pensament afinat que mai no et deixa indiferent i que les ha vistes de tots colors. Supervivent d’un món on la saviesa hi tenia un paper vital, no s’està d’exclamar-se amargament de la pèrdua d’influència que la cultura ha patit aquests darrers decennis a la nostra societat. I això és especialment greu en el procés històric cap a la construcció de la república catalana que estem vivint. Potser és el preu d’aquest agònic ‘eixamplar la base’ que ha esdevingut el mantra sanador dels qui no tenen prou confiança en el procés i en la gent que l’ha empès fins aquí. Potser les causes les hem de cercar en una societat de pensament tan líquid que se’ns escola entre els dits, esclaus de la indolència. O tal vegada la clau és el descrèdit del passat i del pensament, que malviu entre el menyspreu i la indiferència.

La cultura, que havia estat durant segles l’eix vertebrador de qualsevol moviment de canvi, de qualsevol revolució, s’ha vist bescanviada per la perdigonada fàcil de la política-espectacle, l’enaltiment dels intints més primitius i l’apel·lació al populisme més tronat. Segurament és a causa d’una bona instrucció però d’una pèssima educació. Per això, calladament, l’intel·lectual, que tenia un pes central no fa pas gaire, ha donat pas al tertulià i l’opinador de consum fàcil, a una cultura fast-thought. Ja m’hi avanço: segurament aquesta columna n’és un bon exemple.

La cultura és la medul·la espinal, el tremp, de qualsevol país que vulgui reeixir com a societat. Més enllà dels interessos particulars, hi ha d’haver aquesta comunió íntima d’idees que conformen les nacions. La llengua també n’és, de comunió d’idees i de medul·la d’una nació. Especialment la nostra, que ha estat el fil conductor de la nostra història com a poble. Per això és tan depriment adonar-se de com som capaços de discutir-nos per l’anècdota –siguin els accents diacrítics o sigui el seu estatus jurídic– mentre observem amb deixadesa com la parla s’empobreix i se subjuga. Els mateixos que ja no s’esgarrifen davant d’un “se m’ha caigut” o de “la una i mitja”, escridassen a cor què vols qualsevol dissidència. Un país sense cultura és un país sense nervi, però una nació sense llengua és una nació sense ànima.

La bona notícia és que encara hi som a temps.