Arxiu mensual

Un cop passada la foguerada de l’operació diàleg i superat el seu spin-off, l’operació precinte, dels mateixos autors ara ens arriba la nova “operació cirurgia sense anestèsia”. Es veu que no n’hi ha prou amb fer-nos por amb no cobrar les pensions, amb ser fora d’Europa, de l’euro i del sistema solar. La nova fase de “diàleg” del govern espanyol es basarà, es veu, en el terror gore més descarnat. No en va, el sempre sorprenent president espanyol, ens advertia que la independència de Catalunya seria “una amputació terrible i dolorosa, sense salvació”. No s’hi posa per poc. La imatge, realment, és terrorífica però denota, al meu entendre, la impotència argumental creixent que pateix l’estat espanyol i l’espanyolisme. No sé si la prudència ens pot fer traïdors, però de ben segur que saben que la por en té més números. I d’això, en exclusiva, es refia el govern espanyol per aturar-nos.

La frase, dita per esperonar la parròquia unionista, em recorda, tanmateix, una anècdota que sovint explica el Salvador Cardús. Conta en Cardús que un lector seu, de les espanyes, li envià una amable carta on li expressava el seu respecte pel que decidim els catalans però que, si la cosa acabava en separació, per a ell seria un moment dolorós, com si li “arrenquessin un braç”. El Salvador, sempre hàbil, va contestar-li, també amablement, que li agraïa el seu respecte, però que amb els seus mots havia demostrat que no entenia res. “Aquest és el problema, amic, que vostè em considera una part del seu cos, però jo no sóc un dels seus braços, jo sóc un cos sencer, diferent del seu, amb cap i peus i braços i voluntat pròpia”.

Aquesta és, desenganyeu-vos, la mare dels ous, la pulsió imperial que Espanya duu al seu ADN i que el fa incapaç de concebre un escenari que no sigui la dominació, la conquesta, la submissió i la subsidiaritat. Som “seus” i, malgrat que etziben la unió dels regnes sota Ferran i Isabel, quan es deixen anar afegeixen allò de “por derecho de conquista”. Això és diàleg. I tant li fa la dreta cavernícola del PP o la dreta postmoderna del PSOE. Pel que fa a Catalunya no hi ha gaire diferència. I si no, què me’n dieu de la “solució” que proposa el PSOE: DNI i passaports bilingües. Ara ens han entès! Finalment, en aquest braç tan seu, hi deixaran tatuar una senyera!

Un cop superat el tràngol, el suport gasiu de la CUP als pressupostos ens han de permetre arribar fins al referèndum amb garanties. Hi ha encara la pregunta dels esporuguits de “com ens ho farem?”, però hauríem de fer el salt mental de començar a pensar “com el guanyarem?”. Perquè de la mateixa manera que ens podem preguntar què farem quan l’estat espanyol ens ho posi difícil, també ens podem preguntar què poden fer ells per evitar-ho, i ens adonarem que no és que ho tinguin pas millor que nosaltres.

El mateix podem dir de les posicions davant del referèndum. Qui ara es troba en un bon atzucac és l’unionisme declarat. PP, C’s i PSC es trobaran aviat davant la disjuntiva d’abonar el boicot o de fer campanya pel No. El boicot, l’abstenció, que és el que el cos els deu demanar, té el mal que, com va passar el 9N, la victòria abassegadora del Sí seria inqüestionable. La Comissió de Venècia ja va deixar ben clar que, en un referèndum, no hi pot haver un percentatge mínim de vot precisament per evitar la suma maquiavèl·lica d’abstenció i No. Però és que, d’altra banda, des del moment que acceptin fer campanya pel No, significarà que reconeixen finalment Catalunya com a subjecte polític. I això mai dels mais.

Tots aquests dubtes de l’espanyolisme, tots aquests missatges contradictoris, poden fer que la participació de la banda del No sigui més baixa que no pas el 27S i això, somrieu sisplau, ens beneficia enormement. Desenganyeu-vos, jo vull guanyar la independència, ni que sigui amb un gol del Maradona al temps de descompte. Si és només per saber què pensem, en tenim prou amb una enquesta. Això va de victòria o de derrota, de llibertat o submissió, de democràcia o de Florentinos. I guanyar per incompareixença del contrari no deixa de ser una gran victòria.

Per això crec que és importantíssim que tornem a mostrar un esperit alegre de victòria. El relat, que en diuen ara, ha de ser que la independència és imparable, que la llibertat de Catalunya és el cavall guanyador al que tothom ha d’apuntar-se, que res no ens farà desistir del triomf final i que en la unitat, la transversalitat i la cohesió és on hi ha el germen del nou país que volem bastir. Que ningú no hi és sobrer. Que mai com ara un poble ha tingut a les seves mans la possibilitat de construir-se de bell nou.