Arxiu mensual

Aquestes eleccions ho hem tornat a fer. En una situació d’inferioritat manifesta, amb candidats a la presó o a l’exili, amb repressió als carrers, amb una manca preocupant de llibertat d’expressió, amb una participació del 82% (ai la minoria silenciosa!), amb la Generalitat ocupada, amb el buit informatiu... Amb tot en contra, l’independentisme ha aconseguit una victòria històrica que demostra, un cop més, la solidesa de la república i el convenciment profund dels catalans que el trencament amb Espanya és irreversible. Malgrat els gravíssims intents d’instil·lar l’odi, de prohibir llaços i colors, de mentir impunement, d’amenaçar i controlar. Malgrat tot, el triomf republicà és incontestable, històric, i el món ho ha vist. Ara toca reprendre el camí, amb generositat i cautela. Com va dir Fabra “no ens deixem guanyar pel cansament ni per la impaciència ni pel derrotisme”. Doncs, això.

Malgrat la immensa alegria, però, no podem tancar els ulls als obstacles que, més que mai, s’han alçat amb força aquesta campanya. D’una banda és preocupant el grau de partidisme que ha emergit de nou al bloc republicà. Ja ningú no es creu l'excusa que separats sumem més. Però és que, com ens hem cansat de repetir, aquestes no podien ser unes eleccions autonòmiques qualssevol. Havien de ser unes eleccions on només podies triar restituir el govern o el 155, i per a fer això havíem d’anar tots junts, sense personalismes, sense partidismes. Junts com som al carrer, com els músics que des del primer pres han sortit, cada dia, a tocar “El cant dels ocells”, junts com l’anhel que ens agermana. Si tothom ho veu clar, per què els partits són tan tossuts? Esperem que hàgin après la lliçó i encarem plegats els temps difícils que s’apropen. No ens podem permetre un nou espectacle negociador. Ja teníem govern, no n'hem de negociar cap de nou.

Tampoc no podem obviar un fet alarmant. Per primer cop l’unionisme no s’ha conformat a expressar el seu rebuig a la independència sinó que ha explotat l’anticatalanisme, l’embat als elements que conformen la nostra identitat compartida: la llengua, TV3, els mossos... L’odi com a proposta electoral. El "a por ellos" coma programa. És preocupant que, amb una proposta tan extrema, un de cada quatre dels nostres veïns s’hi hagi sentit còmode i hagi avalat la repressió, la presó. Ja sé que no tothom vota pels mateixos motius i que hi ha gent que ha votat unionisme amb una evident manca d'informació plural, però haurem de convenir que un altre dels mites que ha esclatat en aquestes eleccions és el de la Catalunya cohesionada, l'un sol poble. Caldrà que ens esforcem per recosir, per entendre què no hem fet bé. La república ha de ser de tots o no serà.

Com més avança la campanya electoral i els partits s’embranquen en el cos a cos, habitualment deplorable, de la confrontació, més ens adonem que l’excusa de les llistes separades no s’aguanta ni amb tota la demagògia infantiloide que li vulguin abocar.

Una rera l’altra, totes les enquestes mostren la trista realitat que els moviments, les esgarrapades, són entre els membres del mateix bloc. Allò que guanya Ciudadanos ho perd el PP; allò que guanya JuntsxCat ho perd ERC. On està la gràcia d’això no us ho sabria dir. Sembla, però, com si els partits no entenguessin que per a la gent aquest 21D serà el referèndum que Espanya no volia fer.

Fa unes quantes setmanes, quan ja s’intuia que n’hi ha que no estaven per una llista unitària, vaig alertar que això, de fet, implicava assumir la legitimitat del 155. Consentir a convertir unes eleccions il·legals convocades en plena onada repressora, sense llibertat d’expressió, amb candidats a l’exili o a la presó; acceptar de transformar-les en unes anodines eleccions autonòmiques és negar tot el que s’ha fet des de l’1-O. L’única resposta vàlida era una única llista que superés el 155 que, prenent-se les eleccions com el referèndum que pot ser, aconseguís una victòria àmplia i, amb un govern de concentració, encarés la restitució republicana amb més força si cal i esmenant els errors que s’haguessin pogut cometre.

Ara, en canvi, estem en plena voràgine demoscòpica per veure si guanya C’s, ERC o Puigdemont. Podria molt ben ser que guanyés l’ínclita Arrimadas tot i que l’unionisme quedi anys llum del sobiranisme. Patètic!

Estic convençut que l’únic vot nacionalment útil en aquestes eleccions passa per reforçar i restituir la figura del President Puigdemont i el seu govern com a senyal inequívoc del suport popular a la independència. Crec que el món no entendria que un president empès a l’exili no sigui reelegit pel poble.

Sense menystenir els companys que han optat per preservar la parròquia pròpia, sí que penso que s’han equivocat, que han volgut aconseguir una victòria que, de ser, serà pírrica. També s’equivoca el PDeCat no fent costat generós al President. Millor. Molts votarem el President i no pas el PDeCat.

No calia tant debat ni tant míting. La tria és ben fàcil: o franquisme o república.