Arxiu mensual

Quan escric això encara regalimen sang els punyals que duen tots plegats clavats a l’esquena. No ha estat, aquesta, una setmana gloriosa per l’independentisme, certament. Tot i tenir-nos-hi acostumats, no deixa de sorprendre’m la capacitat que tenen els partits republicans per barallar-se estúpidament i, encara pitjor, fer-ho en públic.

No seré jo qui posi més llenya al foc i, per tant, em guardaré els improperis per a millor ocasió que, molt em temo, també arribarà. Però sí que cal deixar palesa la desconfiança que tot plegat genera en els dos milions d’independentistes de pedra picada que, tossudament, es mantenen fidels a la república. Per tant, no podem obviar la gestió millorable que el president Torrent ha fet de la situació. Si creia que calia donar temps al TC a resoldre els contenciosos, podia haver-ho pactat el dia anterior i no anunciar la suspensió a 4 hores del debat. Que la fermesa, la convicció, l’entersa i, sobretot, la popularitat de Puigdemont no es veu amb bons ulls a les files d’Esquerra –ni a les del PdeCat autonomista– és de domini públic. Alguns, però, crèiem que, després dels fracassos de l’octubre, hi havia una estratègia comuna que hagués après de naufragis anteriors. Sense retrets, sense culpables, amb l’únic objectiu de fer efectiva finalment la república proclamada.

No ha estat així i se’m fa difícil d’entendre sobretot perquè ningú no ho ha explicat honestament. I aquesta és una mancança massa freqüent darrerament. Els ciutadans hem demostrat a bastament la nostra implicació insubornable amb el procés. No mereixem que se’ns tracti com a menors d’edat. Si algú no està disposat a arribar fins el final, que s’aparti. Ho comprenem. És dur que t’amenacin els fills. Però ningú, ni cap partit, té el dret a bloquejar el camí que ens hem traçat. Un camí que indefectiblement passa per desobeir. Ningú pot creure’s que, amb temps, Espanya transigirà. Tenen la força i es creuen invencibles però la que realment n’és d’invencible és la que ens ha dut fins aquí: la unitat.

Per això cal no oblidar mai els mots de Fuster: “o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble”.

En aquests temps de tàctiques partidistes entre bambollines ens cal recordar amb passió que només la unitat, que hem mostrat repetidament als carrers, ens durà a la victòria, a la llibertat.

Sovint, vist des de l’òptica dels qui han viscut sempre en ‘democràcia’, se’ns demana com el franquisme va poder sobreviure tant de temps exercint una repressió tan dura i un control social tan extrem. I als qui el vam viure, ni que en fossin les acaballes, ens costa fer entendre com de poderós és aquest control social que acaba fent normal allò que hauria de ser extraordinari. Molta gent, primer atemorida, després resignada i finalment acomodada, va acabant creient-se que la llibertat d’expressió, la pluralitat ideològica o unes eleccions amb garanties eren aspectes dels que es podia prescindir a canvi del primer 600, la platja els diumenges o el pollastre a l’ast amb ‘xampany’. I en prescindeixes fins que ho normalitzes i ja no t’adones de la mida de la gàbia, de “l’estaca on estem tots lligats”.

Ara, d’això, en diem relat, marc mental, però el procés és el mateix. Ho veiem cada dia a la premsa del règim. Caldrà mantenir-se atents per no normalitzar que hi hagi presos polítics per “haver incomplert la llei”, gent amenaçada amb multes astronòmiques per defensar una posició ideològica, presidents elegits democràticament –amb les regles de l’ocupant– als qui es vol impedir la investidura. Aquesta repressió vestida de normalitat legal.

I tot això, lamentablement, ho podem veure en el debat espuri de si cal investir Puigdemont o ser ‘realistes’. La restitució de la ‘normalitat’ prèvia a l’ocupació no hauria de ser motiu de debat si és que volem seguir avançant en la consolidació de la república. No investir Puigdemont, no restituir, és acceptar el 155, acceptar l’autonomisme submís i ploramiques. Plegar-se davant la força, assumir l’amenaça, interioritzar la por... això ens farà eixamplar la base? O potser mantenir-nos ‘tossudament alçats’ en la defensa de la voluntat popular?.

És evident que ens cal afegir com més gent millor a l’anhel de construir un país millor, però ara per ara el perill més gran és que acabem normalitzant la repressió només perquè no és a cops de porra. Interioritzant el “ves que hi farem” podem acabar legitimant aquesta nova dictadura que no té cap escrúpol en obviar les seves pròpies lleis. La defensa de la llibertat passa, doncs, per retornar al 27 d’octubre, per defensar sense defallences la voluntat democràtica dels catalans.

Les eleccions sempre tenen aquell no sé què morbós que ens impulsa a les anàlisis comparatives per provar d’entendre el comportament, sovint erràtic, dels electors. Les darreres eleccions al Parlament, per molt il·legítimes i manipulades que hagin estat, pel seu caire de confrontació de blocs es presten a exèmens i interpretacions més clares que en d’altres conteses on la totalitat del programa és rellevant.

I d’aquestes darreres m’agradaria fixar-me en el PSC, una formació que fa anys que travessa un calvari ideològic de difícil solució.

Cal reconèixer la tasca cabdal que el PSC va fer els primers anys de la democràcia en evitar la fractura nacional que molts tenien la temptació de propiciar. Patriotes i d’esquerra, Raventós, però sobretot Pallach, van saber entendre que calia integrar el PSOE a una esquerra catalanista i amb ell, uns barris i unes ciutats perifèriques que havien estat maltractades a consciència pel règim.

De mica en mica, però, s’ha anat comprovant com aquesta integració al catalanisme era testimonial i responia més a una mena de “conllevancia” del fet nacional com a conseqüència d’assumir la repressió a què Catalunya va haver de fer front durant el franquisme. Lentament però incessant, el PSOE ha anat fent metàstasi al nucli ideològic del PSC fins que hem arribat a la situació actual on el PSC, per molt que bescantin, no és més que la sucursal d’un PSOE tan desorientat com els seus col·legues catalans. Si Pallach aixequés el cap i veiés el PSC donant suport eufòric al 155, se’n tornaria al clot desesperat.

Al fracàs del PSC en aquestes eleccions, on volia ser pal de paller i ha acabat sent una agulla en un paller, cal afegir-hi el fracàs de veure com malgrat ‘jurar bandera’ –el fi a qualsevol preu–, malgrat mentir a esplet, malgrat les patètiques i infames intervencions d’Iceta, Granados, Borrell, Illa, etc... la ‘seva’ gent ha preferit l’original a la còpia. A qualsevol ciutat mitjana del país, els barris on el PSC era hegemònic han preferit votar els professionals de la mentida i l’odi i no uns aprenents histriònics.

L’espanyolisme més desinformat i bel·ligerant ha arrasat als cinturons rojos. Potser és que votaven el PSOE unionista i no un PSC d’esquerra. Els ‘seus’ barris s’han omplert de caspa franquista. Vols fracàs més gran que això?