Arxiu mensual

Un dels llibres que potser s’ha venut més bé aquest Sant Jordi és “Per combatre aquesta època” del filòfof holandès Rob Riemen. Al text, el pensador neerlandès hi desgrana el símptomes evidents que a l’Europa “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”, que deia el poeta, s’hi cova de fa temps l’ou del feixisme. La manca d’uns valors culturals i humanístics forts ha creat, segons l’autor, una massa de població acrítica, queixosa i mel·líflua, que és fàcilment manipulable pels populismes. El substrat ideal per a què hi germinin les solucions fàcils i els enemics a qui pots assenyalar.

A nosaltres ens ho diu! Ja fa temps que, des de Catalunya, alertem de la deriva autoritària i antidemocràtica no ja dels partits polítics espanyols, sinó d’una gran part de la població a qui és més fàcil ferlos creure que són el català insolidari o l’immigrant sense papers els causants dels seus mals. Res que no hàgim vist abans, però del que sembla no en vàrem aprendre prou.

Aquesta, però, és una altra raó, sinó la més urgent, per deixar de ser colònia de la monarquia espanyola. Només una república feta des del carrer serà capaç de plantar cara al neofalangisme que s’escampa per la pell de brau. La República Catalana serà democràtica o no serà.

Dic tot això perquè sembla que hem entrat en una etapa de resistència, com si fóssim als anys de plom del franquisme. Una resistència que fa metàstasi a les estructures mentals dels catalans. Una re- sistència que no ens durà més enllà de la defensa d’un autonomisme sentenciat.

Per res del món voldria que se’m malinterpretés, però la imprescindible i inequívoca defensa de tots els catalans represaliats, no ens durà gaire enllà. Saben on coixegem. Cal doncs començar a construir la república. Sense més dilacions incomprensibles. Si un favor podem fer a presos i exiliats és no fer-nos captius del seu ostatge. Que el seu sacrifici tingui un sentit, una utilitat alliberadora. Com més aviat despleguem la república més a prop serà la seva llibertat. Que la ràbia, el dol i la indignació no ens duguin on ens volen: a la inofensiva protesta eterna, a les grans marxes per no moure’ns. Comencem, ja, a construir un país lliure. I això només es fa sent república, cada dia, cada moment, en cada acte. Ciutadans lliures d’un país sobirà.

Enfangats encara en la investidura que no acaba de ser, ja treuen el nas les eleccions municipals que és on els partits es juguen el poder de veritat. El petit poder dels qui no gosen aspirar a gaire més, la menjadora per pagar fidelitats indestructibles, la temptació del caciquisme, la biblioteca que mai no es fa, i que ves a saber si fa falta, l’etern drama de les cagarades de gos, el soroll a les nits: podríem refer els programes només canviant l’any. El Consell Comarcal pels despenjats, la Diputació pels que aspiren a altes fites. I la gent, lluny, molt lluny, sempre lluny, cada dia més lluny. La gent, desesperadament pacient, esperant encara el mandat de l’1 d’octubre. Esperant que se’n buidin la boca perquè ens expliquin què se n’ha fet dels compromisos; què se n’ha fet de la simplicitat d’investir, restituir i república.

Ara, alguns, ens diuen que cal ser “realistes”, que cal conservar el que teníem, que cal recuperar les institucions autonòmiques, que cal agenollar-se de nou, com el 39, que ja hi posarem reclinatori, que fem un pas enrere per agafar forces, per aixamplar la base, que si cal anar a presó amb ells no hi comptem. Massa mesquinesa mentre la dignitat està presa als “campos de castilla” o tomba per Europa.

Mentre cada partit ens ven el seu pres, perquè el seu pres és més pres que els alres presos, nosaltres esperem la república, esperem poder-la defensar, lliures o morts, tossudament alçats, ni un pas enrere.

Ja és ben trist: Espanya ens pren per imbècils i els nostres representants per estúpids. Algú es creu que si fem bondat Espanya oblidarà? A l’estructura d’estat espanyola li importa ben poc el ridícul internacional o l’evidència que el feixisme mai no ha deixat el poder. Serem el negre bo, i què! Que potser canviarà res? Hem de començar a ser conscients que l’autonomisme ha mort definitivament. O dictadura o república. Com sempre. Potser aquest cop no ens bombardejaran, potser ara no ens trobareu en una cuneta. No serà per manca de ganes. El neofalangisme tabarnià en faria una estesa.

Un cop i un altre hem estat capaços de resistir. Ara ens cal deixar de defensar-nos porugament i reprendre el 27 d’octubre amb convicció de victòria. I això, avui, té només dos noms: Puigdemont i República. Que, de moment, vol dir presó? I què! No hi ha prou presons per empresonar tot un poble que vol ser lliure.