Arxiu mensual

El primer punt del manual del bon feixista –que a aquest pas aviat s’estudiarà a les es· coles espanyoles–, hi ha la cerca d’un enemic al qui acu· sar de totes les maldats. Així, els catalans som l’esca del pe· cat i la redempció espanyola només pot venir de la des· trucció del mal.

El segon punt, encara més colpidor, és que no t’importin les víctimes. El bé suprem, aconseguir el poder a qual· sevol preu, es basteix sobre una estesa de cadàvers. No cal l’assassinat físic encara. La destrucció immoral d’una persona i de la seva família són tan o més corprenedores. El que estan fent aquests dies els unionistes, des de C’s al PSC, amb el President Quim Torra hauria de ser considerat un crim contra la humanitat. Colgar una trajectòria intel· lectual i humana immacula· da sota tones de calç viva, és d’una baixesa moral oceàni· ca. Tots els que hem tingut la sort de conèixer el President sabem, i ells també ho saben, que l’enormitat de totes les mentides que s’han arribat a dir no les podrem ni oblidar ni perdonar. Són, en el fons, la proposta espanyola pels catalans.

Que el feixisme i l’ultranaci· onalisme espanyol s’acarnis· siambelMHPjanoenssor· prèn, malauradament. Ara, que molts independentistes els segueixin la roda, és pre· ocupant. No perquè que la víctima es cregui les menti· des del botxí demostri una feblesa impròpia, sinó perquè evidencia la manca d’un marc mental català.

No fa tants anys, amb uns amics, vam muntar un por· tal, Criteri, per aprofundir en la reconstrucció d’aquest marc. Estàvem convençuts que només recobrant l’auto· centrament, en el marc na· cional dels Països Catalans, podríem plantejar·nos l’ob· jectiu de la independència. El temps, tanmateix, ens ha dut la sorpresa que hem arribat a proclamar la independència amb un marc mental essen· cialment espanyol. Aques· ta paradoxa, però, no ens ha sortit de franc. I d’aquí plora la criatura. L’autocentrament indispen· sable per afrontar la postveri- tat espanyola, ens hauria de fer respirar abans de dema· nar disculpes per uns textos o uns tuits que, si no es tre· uen de context, qualsevol ca· talà signaria. Si deixem que la correcció política ofegui l’honestedat argumental, es· tem perduts. Si dubtem per un moment que el botxí ens vol morts, estarem cavant la nostra pròpia tomba.

Quan una empresa de la mida de Facebook, que fins ara ha viscut d’incitar-nos a deixar- les anar a les seves pàgines, es veu obligada a llogar la torre Glòries per combatre la ingent quantitat de mentida que corre per la seva xarxa, és senyal inequívoc que alguna cosa no va bé a la nostra societat. Per molt que, en un món comandat per l’slògan superficial, ens imposin l’eufemisme edulcorat de dir-ne postveritat, el cert és que cada dia que passa la construcció social majoritària està basada en mentides de totes mides i colors. 

Tot això ho veiem diàriament d’una manera descarnada en tot el que fa referència a Catalunya i el seu procés d’alliberament nacional. No en som la víctima exclusiva, malauradament, però sí el senglar contra els que tots disparen insistentment. I contra un poble indefens, tot s’hi val. 

No sé si som tots conscients del deteriorament intel· lectual a què l’estat ha sotmès la societat espanyola, però ja us asseguro que no ho tindran fàcil si volen revertir-ho i esdevenir una societat democràticament homologable. 

El nivell d’indecència moral a què han arribat les mentides que dia rere dia s’aboquen a l’espai públic des de mitjans de comunicació o tribunes polítiques es fa difícil de suportar. Que ningú, a Espanya, no hi vegi un senyal de perill, un reforçament d’un feixisme que mai no ha marxat, és encara més preocupant. No hi ha cap societat democràticament sana que s’hagi bastit sobre la mentida. Però el que és pitjor és que volen fer-nos passar pluralitat per veritat. Si la societat permet l’acarament d’idees i arguments en igualtat de condicions, sense confrontar-les amb la realitat, estem perdent l’essència del debat. Si la veritat ja no importa, si la veracitat dels arguments és negligible, quina mena de societat estem construint? 

Que PP, Ciudadanos i PSOE es dediquin a mentir, no només amb impunitat sinó amb desfici, és una altra evidència dels projectes de país antagònics que defensem. No ens podem permetre que la falsedat, la censura, la repressió, la imposició, l’amenaça o el supremacisme ens derrotin de nou. Si aquests són els arguments d’Espanya, nosaltres hi hem d’oposar la perseverança en la veritat i la honestedat i el ferm convenciment d’estar construint un món més just on la sinceritat en sigui el fonament moral.