Arxiu mensual

Novembre 2018

Potser sí que n’hi ha que som massa impacients, que no tenim la paciència necessària que requereix aquest eixamplament de la base de dimensions bíbliques que es veu que necessitem. Aquest eixamplament miraculós, com si fos la separació de les aigües del mar roig, que ens ha de permetre fer un pilar de trenta, net, com a mínim. Potser és que, amb l’edat, m’he anat tornant un descregut o –tampoc no ho descarto– que vaig totalment errat, però el que és clar és que, amb ampliació o sense, els responsables polítics miren enllà, molt enllà.

Les excuses de mal pagador ja no enreden ningú. Ni les enquestes cuinades. Ni la premsa amiga i encara molt menys l’enemiga. Desenganyeu-vos, als partits del procés, ara per ara, els sua la Gallinula chloropus la república i la seva implantació. Tant uns com altres. Ara estan per guanyar les municipals, i les europees, i les espanyoles quan les avancin. I si ens descuidem, tindrem unes noves autonòmiques que també voldran guanyar perquè des de la Gestoria Generalitat, SL es veu que és des d’on s’eixampla la base a cor què vols. I nari-nant.

Mentre els soferts ciutadans debatem si cal esperar l’apocalipsi en forma de sentències o si cal tirar ja pel dret, que si van a judici no tornen, els partits van fent campanya com si no hagués passat res. I com que els partits, que ho han parasitat tot (des de l’ANC fins a TV3), són els que marquen bona part del relat, aquí ens teniu boquejant en el resistencialisme ploramiques que crèiem superat.

Ens diran que cal centrar-se en les municipals perquè un triomf esclatant del sobiranisme serà una nova empenta per consolidar la república. Clar, per això, com que és tan important, han fet mans i mànigues per anar separats –que com tothom sap és la millor manera de guanyar– tot evidenciant que aquí no passa res, que vegi el món amb quina naturalitat autonòmica celebrem unes eleccions municipals els catalanets.

Jo, què voleu que us digui, no sabria com posar-m’hi. Durant uns anys, la societat civil ha estat capaç d’empènyer partits i institucions, però ens han pres la mida. Mentre ens entretenien amb llaços grocs i eucaristies carceràries, ells s’han dedicat a desactivar els vectors republicans (ANC, Òmnium...). Potser hi guanyarem deixant-los que facin. I ja ens veurem al juny!

28 Novembre 2018

Ja ens veurem al juny

Hem fet servir fins al cansament que no havíem previst que la repressió espanyola fos tan brutal i inhumana. No només han mostrat la seva sorpresa el president i alts responsables de l’intent fallit d’alliberar-nos dels borbons, sinó que jo mateix em recordo defensant que “al segle XXI, no poden treure els tancs”.

Ara, ens fem els sorpresos davant la magnitud de la corrupció, de l’ensulsiada del règim del 78 a tots els nivells: econòmica, política, judicial, policial... Ja ho intuíem, diem, però no érem conscients del nivell de descomposició d’un Estat fallit que ha dissimulat el seu fracàs durant quaranta anys.

No només ho intuíem: ho sabíem del cert. Només que hem fet veure que les coses no passaven. Era més còmode. No passava res quan al País Basc es conculcaven tots els drets humans, un rere l’altre. No passava res, ens excusàvem, perquè hi havia ETA. Però, de veritat que no vam sospitar res quan un estat que es deia democràtic, sota govern socialista, enterrava els seus adversaris amb calç viva? Cap recel quan tancaven diaris i torturaven els seus directors? Cap pressentiment quan es condemnava el president del Parlament basc per negar-se a disoldre el grup de Sozialista Abertzaleak? Cap recança quan es permetia el govern de Patxi López i el PP en un frau d’eleccions després de la il·legalització de l’esquerra independentista basca? O quan uns joves, a Altsasu, es passen anys en presó preventiva per haver-se barallat amb uns Guàrdies Civils? De veritat que no sospitàvem res?

I no cal anar tan lluny. Al nostre país hem vist amb indiferència com es perseguia l’independentisme durant anys. Des de la dura repressió a l’MDT dels 80 a la detenció i tortura dels qui van gosar reclamar uns JJOO nacionalment compromesos. Mentre mig país brindava amb cava que el Rebollo encertés el peveter, uns quants patriotes estaven sent torturats preventivament. Era, com avui, l’ànim d’escarment, de revenja. Però vam preferir seguir mirant cap una altra banda.

Ara ens demanem, esfereïts, com pot ser que tot el món calli davant d’una injustícia tan evident. Hem perdut, finalment, la innocència.

Com en el famós poema de Niemöller, quan ens han vingut a buscar a nosaltres ningú, tampoc, no ens ha fet cas. Vaja, quina sorpresa!

15 Novembre 2018

Ui, quina sorpresa!

Darrerament s’ha intensificat, si és que no ho era prou, d’intens, el clam per la unitat republicana. El món independentista està cansat, fart, de les baralles de pati d’escola que protagonitzen els partits sobiranistes. Tots defensen la seva minsa parcel·la de poder. Tots alcen la veu, abrandats, tot picant-se el pit patriòticament mentre s’asseguren que ningú del partit no deixi de cobrar el sou a càrrec del pressupost. Fins i tot els que més criden, els que agiten la coherència insubmissa, els desobedients de mena; fins i tot aquests troben excuses quan els toca el rebre.

I la gent de carrer, que ens vam creure que aquests eren moments excepcionals, moments de deixar de banda les diferències, moments per jugar-se la cara o l’hisenda, moments per no demanar qui tens al costat; la gent que hem sortit sempre que ens ho han demanat, comencem a estar fastiguejats que ens vulguin fer beure a galet.

Tant se valen les excuses. Les d’uns i les d’altres. Tant se val si sumem més o sumem menys, com si això anés de sumes. Les sumes són encara residus d’estratègiques partidistes. La unitat que demanem no és una astúcia de vot, electoralment cojuntural. La unitat que exigim és de concepte. Perquè només un poble unit, transversalment unit, pot superar les reticències. Fer ara els comptes partidistes, calcular escons i repartiments vol dir abandonar-se al processisme autonomista. I ho dic també pels qui sempre culpen els altres però als qui sembla que els hem de disculpar que no s’hi afegeixin mai del tot perquè, ja se sap, un dels ‘seus’ no votarà mai un postconvergent. Doncs, companys, això és també autonomisme. No podem tornar a votar postconvergents o cupaires o el que sigui. La propera vegada que ens posin una urna al davant, el vot ha de ser república.

I és per reblar la república que només ens val la unitat. No la unitat de sigles: la unitat de la gent. I la gent, al carrer, ho estem d’units. Haurem de passar al davant una altra vegada? I aquest cop sense vosaltres?

No estem disposats a acceptar que torneu a malbaratar el somni. No consentirem que el vostre futur acomodatici ens espatlli el nostre. I aquells que clamen unitat però s’exclamen ara d’un ara de l’altre, que aprofitin ara que han fet canvi d’armari i guardin les malfiances amb les samarretes d’estiu.

1 Novembre 2018

La unitat

Resultats 1 - 3 de 3