Entre la caputxa i el lliri
Tanquem un any intens i extremadament complex. Un any en què s’ha posat a prova, repetidament, el nostre caràcter pacífic, aquesta manera de fer que ens defineix com a poble. Un any en què hem vist coses, actituds, meneres de fer política –o directament de no voler-ne fer– que crèiem superades, que donàvem per enterrades en la nit fosca del temps.
Hem hagut de sortir al carrer, de nou, per reclamar drets bàsics. I encara avui ens veiem amb l’obligació moral, ètica, de fer vagues de fam o de tancar·nos als Capuxins. Sembla que el temps ha passat debades i retorna una vella Europa autoritària i antidemocràtica.
Tristament podríem parodiar Karl Marx i dir que “un fantasma ronda per Europa: el fantasma del feixisme”, com si tants anys de patiment no ens haguessin escarmentat prou, com si tant de dolor no ens hagués ensenyat que només el respecte ens farà lliures.
Perquè no és només a casa nostra on s’ha desfermat aquesta pulsió autoritària, el món sencer viu un moment confús de descontentament generalitzat i és aquí, com hauríem d’haver après de la història, on broten amb facilitats els populismes antidemocràtics.
Però no podem defallir en la nostra denúncia constant i inapel·lable. El pastor Martin Niemöller ho va expressar nítidament quan tancava la seva famosa reflexió amb aquell lacònic “Quan van venir a buscar·me, ja no hi havia ningú que poguera protestar.” Com diu Òmnium en la seva campanya: “Demà pots ser tu”.
El silenci, doncs, no és una opció davant el feixisme.
Però tampoc no ho és la impaciència. Massa independentistes estem caient en la trampa del “o ara o mai”. Ja hem assumit que, probablement, fa un any no vam encertar el camí per defensar la república acabada de proclamar. No hi donem més tombs. Ara cal avançar amb fermesa i amb confiança. Com molts estem fent. El trencament sentimental és irreversible. De què, doncs, tants laments? De què tant de pessimisme, tanta queixa? No som on voldíem però encara menys on ells ens voldrien. La derrota no és ja possible.
Això serà més llarg que no volíem, apuntem-nos-ho, però no ens deixem guanyar per la seva tàctica de la dilació. El temps només pot fer més fortes les nostres conviccions, més propera la República.