Arxiu mensual

Quan a finals del 2006 vaig començar a publicar aquesta columna ningú no s’imaginava fins on seríem capaços d’arribar ni el prop que hem estat d’aconseguir els nostres anhels nacionals. Han estat boi tretze anys plens d’il·lusió, de treball, de constància i d’això que ara en diuen resiliència. Hem passat de ser una minoria d’il·luminats a ser majoria al nostre país, als carrers i al Parlament. El meu objectiu tots aquests anys, en aquest espai i al carrer, ha estat el de donar arguments, el d’engrescar els qui dubtaven que la República Catalana era no només possible, sinó necessària i inevitable. Humilment n’estic satisfet. Crec que he aportat el meu petit gra de sorra en fer d’aquest un país millor, més conscient de la seva força, insubornable en la defensa de la llibertat.

En tots aquests anys, conscients d’on rau l’alçaprem, no només treballàvem per afegir més gent al moviment sinó per forçar partits i institucions a fer el pas. El naixement de Reagrupament i de Solidaritat en van ser l’avançada i els partits tradicionals van afegir-s’hi convençudament o no. I així vam arribar al primer d’octubre on vam tenir la independència a tocar dels dits. A partit d’aquí, no ens enganyem, les coses no han anat bé. La repressió desfermada de l’Estat ha fet efecte i la por o la possibilitat de perdre prebendes han fet forat en el nostre sistema polític. Espanya sap bé quin és el nostre taló d’Aquil·les: vivim massa bé per arriscar res.

La sessió de dilluns passat al Parlament, la vergonya i l’enèsima decepció, doncs, m’han fet prendre la decisió de plegar veles. No pas per cansament sinó perquè no crec que pugui aportar res de constructiu a hores d’ara. Blasmar partits i renúncies no ajuda a refer aquesta unitat impossible que tant hem reclamat. Tampoc no crec que convenci o desconvenci ningú més a aquestes alçades. 

Aquest és, doncs, el meu darrer article al 3 de Vuit. Amb això no vull pas dir que abandoni la lluita. Seguiré defensant la independència del nostre país i això passa ara per deslliurar-nos del segrest que els partits han fet del moviment sobiranista, refutar la mentida del diàleg, recuperar la unitat i, sobretot, refer l’autoritat del carrer.

No voldria acabar aquest darrer article sense reconèixer que també hi ha signes d’esperança: la força immensa de l’exili, la integritat moral dels presos, la dignitat del president Torra i, per sobre de tot, la honestedat de tanta gent que no ha defallit ni en els moments més complicats.

Ens veiem al carrer.