Pa i carquinyolis
Que diu la Junta Electoral Central que, com que té una tirada al groc, ara no podem dir “pa” i haurem de dir “carquinyoli”. “Pet de monja” tampoc no els va convèncer per blasfem. L’Espanya far d’occident, paradigma de la democràcia i les llibertats, ja ho té això. O sigui que segons aquestes llumeneres, per anomenar els exiliats no podem dir “exiliats”, ni molt menys mencionar els presos polítics com a “presos polítics”.
La broma ja cansa, per pesada i per preocupant. Ens hem acostumat al feixisme banal com hem normalitzat ja una condemna “lleu” als encausats. Com si justícia i condemna no fossin oxímoron.
Però heu-nos aquí, decebuts, desil·lusionats, emprenyats, entotsolats en les nostres cabòries nacionals, derrotats col·lectivament. Els partits, aquells que ens havien de dur a la independència un cop guanyat el referèndum, ens tenen agafats per l’ouera: els hauríem d’engegar a dida i que els votés sa senyora mare, però “no voldràs pas que guanyi l’Arrimadas, oi?” o el “trifachito”, argumenten fal·làciosament.
I aquí, mentrestant, veient-les passar, només creuen en la república els MHPs i quatre acòlits irredempts.
Ja no us sabria dir si esperem un nou momentum o si qui dies passa anys empeny, el que està clar és que la sentència no el serà, el moment. Ni tan sols, probablement, si tenim capacitat de blocar l’elecció d’un nou president espanyol i forcem elecció rere elecció. Ens han vist el ‘plumero’ i tenen clar que ningú, aquí, vol arriscar res. Ho van tenir clar des del 30 de gener quan Roger Torrent va fer un Campuzano-style. No esperem res de partits ni d’unes organitzacions socials que han estat parasitades meticulosament. Vaja, un panorama desolador que ens té a tots, com va dir en Partal, farts.
Ah, coi, però és que resulta que els independentistes som cada dia una majoria més àmplia. I do? Doncs no sé què dir-vos, honestament. Haurem de ser enginyosos de nou per substituir aquesta colla que es creuen amb poder suficient per a decidir si fan o no fan allò a què van comprometre’s. Qui no estigui disposat a arriscar, que se’n torni a casa, que ningú no l’obliga. Però hem d’arriscar tots, i junts. Estem perdent aquesta batalla i els nostres tocant la lira, però queda molta guerra. I la gunyarem!